En el principi fou la gran explosió. L’atzar, en la ment de Déu, reclamava amb insistència una nova jerarquia. El big bang va ser el motor més formidable per a la instauració de l’Ordre. Fa 14.000 milions d’anys el cervell del Gran Arquitecte, potser aclaparat per la potència pura, impulsà la gran escampadissa original. El resultat va ser, allà fora, l’univers sempiternament banyat per una suau radiació –una pessigolla còsmica– i, ací dins, la simfonia caleidoscòpica de formes i éssers que constitueix la vida del planeta.
La gran detonació repartí els elements segons ventures fortuïtes. En el que ara constitueix la comarca dels Ports, per exemple, els elements privilegiats foren l’aigua i la pedra. També una gran roca, un meteorit, aniquilaria en el seu moment els dinosaures, i per això ara els seus fòssils s’indistingeixen al llarg de la profusa catifa pètria d’aquest sòl assedegat.
Els Ports són una gran conca màgica que alberga l’esperit d’una aigua que fou. És ben sabut que aquest petit país de muntanya va ser el recipient d’un formidable oceà, enretirat cap a l’est en el cretàcic superior. Absents les aigües, només ens queda la litosfera estricta. És l’apoteosi de la pedra, la seua àrida estació, el seu imperi.
Amb el temps, el medi litogen ha trobat una resposta adequada en els seus pobladors: l’arquitectura de la pedra en sec. Aquesta activitat immemorial és una metàfora de la lluita de l’home contra el caos i en favor de l’ordre, del seu desig d’emular Déu a petitíssima escala. És un acte creatiu pur i primordial: recollir pedra, amuntegar-la, construir-hi.
A Vilafranca –en tota la comarca, però especialment en aquest enclavament industriós–, com en moltes grans àrees geològicament semblants en tot el litoral mediterrani, els hòmens han lluitat per dominar les pedres. Hi fan murs, cases o casetes, cisternes, monuments. En les falses voltes de les casetes de pastor, per exemple, hi ha sixtines anònimes, impersonals, productes de l’acció ferruginosa del temps i –una vegada més– de l’atzar estricte. Els seus factors –els hòmens i les dones dels Ports– també guanyen, amb el temps, una pàtina característica, adusta i rogenca, calcària i aspra. És una forma que tenen de mimetitzar-se amb el terreny, de confondre-s’hi, de camuflar-s’hi. És un efecte col·lateral d’això tan gastat: el paisatge humanitzat.
Vilafranca és una extensió horitzontal estesa entre dos barrancs que dista només cinc hores a peu del Penyagolosa, la Gran Roca sagrada. Siga la penya colossal de Cavanilles, la pinna aquilosa (cim d’àguiles) de Coromines o la pinna lucosa (de lucus, bosc sagrat) de Vicent Pitarch, el Penyagolosa és el cim més alt que trobaríem en l’entorn per a albirar, des del buit de l’oceà fòssil, el blau de l’altra gran mar interior: el Mediterrani. És això el que li confereix la seua enorme sacralitat.
No hi ha duel més fascinant que el de l’home i la pedra. Enfrontat a l’enigma sisífic de la Creació, l’home lluita amb la pedra tota la seua vida, en fa quilòmetres i quilòmetres de paret –una Gran Muralla– i al final acaba sent vençut –suprema solsida– pel somriure mut d’aquesta.
Vivint entre pedres, construint amb pedres, alçant les mans al cel en un desafiament també petri, els hòmens dels Ports han convertit el vell ofici litogràfic en un emblema local que és, alhora i de facto, un autèntic patrimoni universal. El mateix Déu deu sentir-se’n especialment orgullós.
