Iris Triola, pescadora: «Molts capitans només conceben la dona com a cuinera»
Iris Triola és una de les sis dones pescadores de Catalunya. Fotògrafa de professió, va canviar la càmera pel quillat d'arrossegament després de treballar en un reportatge fotogràfic sobre les arts de pesca. «Em vaig enamorar del mar», confessa.
La seva primera feina va ser en un buc oceanogràfic, on era l'única dona de la tripulació. «Vaig entrar a treballar a la cuina», afirma. «Aquesta encara és una realitat per molts capitans i armadors, que només conceben el paper de la dona com a cuinera o cambrera, i no en llocs de més responsabilitat», sentencia. Tot i que després va provar sort en altres embarcacions, ara ha trobat el seu lloc: el moll de Blanes.
Al principi, recorda, «estava en el punt de mira». «Havia de demostrar constantment que era capaç de fer la feina igual de bé que un home», sosté. «La dona sempre s’havia quedat a terra perquè s'havia d'ocupar de la casa i dels fills, però jo he triat l'acció», proclama. «Soc conscient que venim d’un món masclista i ple de supersticions (on es prohibia a les noies tocar la xarxa quan els venia la regla perquè augurava mala pesca), però em van donar la oportunitat, defenso cada dia el meu lloc de treball, han vist que soc capaç de fer-ho i ja em consideren una més», celebra.
Amb tot, assenyala que les exigències del mar són «molt dures», a partir d’on subratlla que «ni qualsevol home ni qualsevol dona poden fer aquesta feina». «Jo he passat por, estàs en un ambient hostil, no és el romanticisme de les pel·lícules, és el de la tempesta, la calma, la sortida del sol, els dofins, les balenes, és molt passional», remarca.
Ara, la Iris vol seguir aprenent. «Vull estar al costat dels mariners més grans per a absorbir tota la seva saviesa, aportant-hi després el meu toc personal, la meva sensibilitat, que és innata en totes les dones». Per a les noves vocacions, apunta a la falta de referents. «No tot són les professions que expliquen a l'escola o a l'entorn familiar, hi ha més coses», i afegeix que «si no hi som nosaltres, les pescadores com a referents, ho veurien del tot impossible».
Amparo Pagès, primera dona pilot d'helicòpter d'Espanya: «Les crítiques no em van afectar, tenia molt clar què podia fer»
«Si ara tornés a néixer, tornaria a ser pilot d'helicòpter». Així de convençuda està l'altempordanesa Amparo Pagès, que l'any 1980 es va convertir en la primera dona en posar-se la llicència a la butxaca. Però fins que va poder aixecar el vol van passar, ni més ni menys, que dos anys. «Hi havia molt de rebuig, ningú tenia clar que una dona fos capaç de pilotar», lamenta.
Però les crítiques, que van començar pel seu entorn més proper quan va decantar-se per l'aviació i es van estendre al seu entorn professional, «mai» li van treure el son. «Les crítiques no em van afectar, tenia molt clar què podia fer i què no», sentencia. Però tot i estar altament qualificada, recorda que va haver de «demostrar constantment que era capaç de volar, que podia fer la mateixa feina que els homes». Fins al punt que la reivindicació de la seva vàlua professional es va convertir en la seva millor aliada.
En alguna ocasió, recorda, va haver de conviure amb comentaris ofensius mentre pilotava. «Quan et veien, des del seient del darrera murmuraven: mira, ens porta una dona, a veure què passarà», lamenta. I fins i tot l’hostilitat arribava per part de les autoritats aeroportuàries, que la convidaven a abandonar la pista. «Marxi d’aquí, vostè ha d’estar a casa», explica, en un intent de reproduir la seva veu.
Però la seva trajectòria es va estroncar arran d'un accident de trànsit, que li va impedir tornar a volar. Ara, malgrat totes les dificultats per a irrompre en un món fins aleshores masculí, recorda aquesta època amb nostàlgia. I alhora es mostra orgullosa d’haver estat pionera. «Crec que he obert la porta a moltes noies per a interessar-se pel món de l'aviació», a partir d’on sosté que ara «hi ha un interès creixent», tot i que «encara una minoria» es declina per l’helicòpter. A nivell identitari, també es mostra satisfeta. «Abans a l’Empordà no hi havia molta afició aeronàutica, va ser totalment trencador». I és que ara, reconeix, «la mentalitat està començant a canviar» i ja es considera «més normal» veure dones en el món de l'aviació.
Lolita Iglesias, jugadora de bàsquet professional: «Com a dones sempre teníem els pitjors horaris»
El 1968, Lolita Iglesias es calçava una faldilla per defensar els colors del CREF Girona. Feia tres anys que havia trepitjat la pista de bàsquet per primera vegada al seu Blanes natal després de molts esforços en va per a convèncer als seus pares, que van acabar cedint quan va bufar les espelmes del seu 14è aniversari.
Els dos primers anys, anava i tornava de Blanes en taxi. A vegades, quan sortia el sol. D'altres, a mitjanit. I és que com a dones, reconeix, «sempre teníem els pitjors horaris d’entrenament». Si no obrien el pavelló a les set del matí, el tancaven a les onze del vespre. Els homes, en canvi, «entrenaven en horaris més aptes». Ara, reconeix, «hem aconseguit horaris més dignes i igualar-nos amb els equips masculins».
Els primers anys, recorda, no cobraven res. «Només ens donaven l'equipació i un xandall, els desplaçaments els havíem d’assumir nosaltres». Una equipació que, després, va evolucionar a «pantalons extremadament curs de licra». Ara, tot i que aquesta tendència s'ha revertit, el que no ha canviat és la diferència salarial entre homes i dones. «Diuen que el bàsquet femení no atrau tant públic i que no genera tants ingressos», a partir d’on fa una reivindicació: «el bàsquet femení també pot oferir molt espectacle, no farem els mates que fan els nois perquè no som iguals en potència física, però juguem un bàsquet igual de tècnic i fins i tot més bonic». En el que també hi ha molta diferència, assegura, és en les ajudes que arriben de les institucions, una política que reclama «igualar».
Ara, lamenta, «el bàsquet femení encara es considera de segona». Amb tot, reconeix que després de tants anys li hauria agradat veure «més millores», com «igualtat de tracte i salarial, més conciliació familiar o que no se'ns discrimini per ser mares», però admet que s’ha de «conformar amb el que hi ha».
A més, posa l’accent en les entrenadores, que lamenta que «costa molt que se’ls doni la confiança com a primeres entrenadores», a partir d’on reivindica «igualtat d’oportunitats i també a nivell salarial».
Imma Puigcorbé, veterinària rural: «Sempre m'observen, he de demostrar més que els homes»
Des de petita, la ripollesa Imma Puigcorbé tenia clar que volia ser «veterinària de vaques». La decisió, però, no va tardar en sorprendre el seu entorn. «Em veien petita i prima, físicament no els quadrava que un perfil com el meu pogués treballar amb animals de 700 quilos», explica, en clau irònica.
Encara ara, ja amb les espatlles carregades d'experiència, lamenta la dosi extra d'esforç que ha d'invertir per a demostrar la seva vàlua. «El primer dia que vaig a una granja sempre m’observen, sento que he de demostrar més que els homes», assegura. Però la feina, assenyala, «no té tant a veure amb la força com en l’enginy i en la qualitat». Però com cada debut, i ja s’hi ha acabat acostumant, li toca demostrar que pot fer la feina «igual o millor que un home». «No et diuen directament que no se’n fien, però sents comentaris que t’incomoden», admet. El darrer, d’un ramader: «ara no sé si ha arribat la veterinària o una pixapina». Però al final, guanya la partida. «Quan veuen que hi entens i que fas bé la feina, se’ls obliden els estereotips», assegura. «Són creences que els han inculcat des de petits, i nosaltres hem de trencar amb això», subratlla. Al principi, però, reconeix que els comentaris la van fer sentir insegura. «Els ramaders ho han fet tota la vida i a vegades els comentaris et poden fer dubtar de si seràs capaç de fer-ho, si el teu diagnòstic és correcte o si el tractament és l’adequat, sobretot quan no tens la força de l'experiència».
I tal és el seu èxit, que fins i tot algunes filles de ramaders volen seguir els seus passos. «Això m’emociona, els intento ensenyar coses i em deixo ajudar», afirma. «Per mi això val or, que una nena s'emmiralli en tu és molt bonic».
Ara, però, assegura que les noves generacions de ramaders veuen «molt normal» que hi hagin dones veterinàries a les granges. «És positiu, estan canviant els estereotips i la manera de pensar», celebra. Per a les noves generacions de dones, els vol deixar un missatge: «no cal que ho demostreu a ningú, demostreu-vos-ho a vosaltres mateixes, perquè si es vol, es pot», sentencia.
Anna Valentí, membre de la brigada d'obres de Girona: «Hem de ser més atrevides, nosaltres ens posem barreres»
Anna Valentí admet que ser pionera en el seu ofici la fa sentir «orgullosa». Els carrers de la ciutat de Girona s’han convertit en la seva particular oficina, on confessa que s’hi sent «molt a gust». I és que la singularitat de trobar una dona fent arranjaments a la via pública no deixa indiferents als vianants, que no dubten en acostar-se per a felicitar-la. «No hauria de ser així, però la veritat és que em gratifica», reconeix.
Tot i que la tònica dominant és rebre comentaris positius i «afalagadors», malauradament també n’ha sentit d’ofensius. En concret, en recorda un. «Una vegada, un home em va començar a recriminar que què hi feia jo aquí, considerava que estava traient el lloc de feina a un home». En aquest cas, assenyala, la seva fórmula és infal·lible: «la indiferència». I és que defensa que aquests comentaris no l’afecten. «S’ha de tenir una mentalitat que afavoreixi que una cosa t’entri per una orella i et surti per l’altra, si tens la pell molt fina ho passaràs malament, però jo sempre busco la part positiva».
A nivell físic, admet, «no ens podem comparar amb els homes perquè ells tenen més força». El que li juga a favor, afirma, és la «destresa». «Que les dones no s’interessin per feines relacionades amb les obres, la lampisteria o la mecànica és un problema de tots, i em sento amb el deure de donar exemple», sentencia.
Amb tot, reconeix que queda molta feina per endavant, tant des del punt de vista dels homes com de les mateixes dones. «No és només una qüestió social, sinó que sovint a les dones ens costa fer el pas i hem de ser més atrevides, som nosaltres mateixes les que ens posem barreres», sosté. En aquest sentit, fa una crida a apostar per aquest tipus de professions. «Tant de bo les dones s’animin a fer feines tradicionalment considerades d’homes, perquè a vegades sembla que les dones només vulguin fer feines de princesa, o potser el problema és que els fa vergonya», afirma.
Naomi Sánchez, telemètrica de Moto4: «Prima la qualitat tècnica per sobre del gènere de la persona»
La valenciana Naomi Sánchez sempre havia viscut amb la «curiositat de saber com arreglar les coses». Així que, seguint el seu somni, va fer la maleta i va aterrar a Girona per a matricular-se a l’ETG Racing. El seu entorn més proper, assegura, «ho intuïa i sempre m’ha donat suport». Ara, a la resta, confessa, «els xoca quan em veuen treballant». Però, «quan observen els resultats de la meva feina, s’adonen que soc capaç de fer el mateix que qualsevol home».
Ara, recorre totes i cadascuna de les parades del campionat d’Espanya de Moto4. «M’encarrego de recopilar les dades de les motos, analitzar-les i a partir d'aquí donar ordres als mecànics i al pilot per a introduir canvis, tan a nivell tècnic com estratègic per a aconseguir els millors resultats», explica. Un exemple de la informació que li proporciona Naomi per a millorar el seu pilotatge és, per exemple, «indicar-li si ha d’accelerar abans o després, aconsellar-li entrar als remolcs amb una fórmula més oberta o més tancada o suggeriments en l’elecció de la marxa més indicada», explica.
Amb tot, Naomi reconeix que «mai» ha tingut cap problema per la seva condició de dona. «Treballo amb pilots joves, tenen entre 12 i 14 anys, i la veritat és que és un plaer perquè em veuen com una professional més, que l'únic que vol és ajudar-los a fer la millor temporada possible», sentencia.
En el dia a dia de la seva feina, assegura, «només ens fixem en com treballen els professionals de l’equip». «A la mínima que veuen que una dona pot treballar igual o millor que un home, decideixen posar les diferències a part», sentencia. A més, afegeix que «prima la qualitat tècnica per sobre del gènere de la persona». En aquest sentit, reconeix que «és igual que siguis un home o una dona, l'important és que facis bé la teva feina, que et desenvolupis amb seguretat i que treballis en equip», subratlla.
