Als éssers humans ens interessen les històries, també quan ens les expliquen. Ai, si poguéssim fer recompte de tot el que som capaços per calmar la nostra voracitat escoltadora! Certament, fem mans i mànigues per trobar relats: escoltem els que ens arriben, cercant-los o trobant-los , en llegim, n’imaginem, en somiem n’inventem… I, per descomptat, tot allò que han caçat les nostres oïdes ens encomanen unes enormes ganes d’explicar-ho als altres. Perquè, desenganyem-nos, inventem històries per plaer, per entretenir els altres, per ensenyar-los, per enganyar-los i per guanyar-nos la protecció d’altres homes més poderosos i, qui sap, per guanyar-nos la vida.
Oïdes, ulls i memòria són els millors atrapa-relats que tenim, uns sensors que ens permeten disposar d’un nombrós assortit de peces verbals (anècdotes, contes, xafarderies i altres espècimens) que, posteriorment, explicarem i compartirem. I, si la feina de percaça d’espècies verbals ha estat més aviat silenciosa, arribada l’hora d’aconseguir oïdors que ens vulguin escoltar necessitem disposar d’un grapat d’habilitats, com ara:
- una veu que harmonitzi amb el que volem dir (decidida, o autoritària, o xiuxiuejada, o dubitativa, o apagada, o suggeridora, o reconfortant, o…)
- una parla rica (que s’acomodi a allò que volem dir, que empri el tipus de llengua que correspon)
- unes peces per explicar (llargues, curtes o mitjanes, tristes o alegres, de quilòmetre zero o vingudes de lluny)
- una capacitat per comunicar allò que volem transmetre (to adequat, manera i moment oportuns per deixar anar el missatge)
- un coneixement de les persones a qui adrecem el nostre missatge verbal (que sempre va acompanyat del cos, fins i tot ara, que ens comuniquem a través de les pantalles.
Tot amb tot, els elements enumerats no tindrien gaire valor si a l’hora de comunicar-los verbalment, no estiguéssim disposats a fer un petit però important esforç en l’ús de la parla, en la cerca del to adequat, en la llargada adequada, en saber detectar el moment oportú. Aquests, entre d’altres, són elements que fan possible que un acte de comunicació verbal pugui ser considerat artístic.
L’any 1968, Dan Ben Amos (Ben-Amos, 1971: 3-15) va formular la denominació comunicació artística en petit grup, que Josep Maria Pujol va difondre a casa nostra, i que es referia al concepte de literatura tradicional. Gràcies a ells vam entendre que l’oral o el tradicional (de l’existència del qual no podem, però, dubtar), deixaven de ser característiques essencials del text per passar a ser mers atributs contingents: «El “text” fix transcrit cedeix a favor d’una consideració de l’esdeveniment comunicatiu i els seus participants» (Oriol i Samper, 2013: 27). Però jo m’he permès la llicència d’ampliar i ampliar aquesta denominació a tots els actes de comunicació verbal siguin o no fills de la tradició oral, molt especialment quan es tracta d’explicar contes. Aquestes peces oralitzables disposen de bones eines per fer-se un lloc en l’existència dels humans (responsables únics d’haver-les creat i recreat): una enorme capacitat per deixar-se recordar (en guardem memòria a través d’imatges verbals o visuals, maneres de dir i estructures repetitives) i una extraordinària habilitat per declinar-se en múltiples variants (segons el context, la intenció de l’emissor, la capacitat de l’oient o lector, etc.) Certament, un bon currículum!
La denominació comunicació artística en petit grup no és, sinó, un invent de la imaginació humana i de les seves relacions amb l’espai i el temps que ens permet vehicular les nostres quimeres, la desraó, el caos, la clarividència i la meravella, és a dir, les fantasies que guien la nostra existència. El munt de paraules i gestos que expulsem quan expliquem (un acudit, un relat, un fet real) tenen, per damunt de la didàctica i la moralitzant, intencionalitat estètica i per fer-ho disposem de la veu, el cos, la proximitat i el moviment. L’acció que despleguem és performativa, improvisada i artística. Performativa, ja que mai més tornarem a repetir de la mateixa i exacta manera el que hem deixat a anar; improvisada perquè com a emissors experimentats, sabem quan i com dur-la a terme en funció del context; artística per original, innovadora, personal i intransferible. Tot amb tot, si no aconseguim escoltadors, si no arribem a comunicar, allò que haurem dut a terme serà un acte en el buit, perquè la comunicació artística en petit grup hauria d’aconseguir sempre el diàleg entre emissor i receptor.
Si el terme comunicació requereix la presència d’un emissor i un receptor que es poden intercanviar els papers en un moment donat, el terme artística ens obliga a no perdre de vista la infinita llibertat que tenim, com a emissors, a l’hora d’interpretar qualsevol missatge (tenint, però, en compte el context i el conjunt de regles del vocabulari lingüístic i extralingüístic), i també l’especificitat d’allò que volem transmetre. Com el seu nom indica, la noció de petit grup demana que l’acte de comunicació es produeixi en una certa intimitat.
Tan gran és la importància que concedeixo als components d’aquest quartet, que en el meu llibre Manual d’oralitat en set jornades i set contes (Ros, 2020: 18-21) he volgut jugar a imaginar la comunicació artística en petit grup com un personatge amb una forta personalitat, que no permet debilitat ni deixadesa a aquells que, com jo, s’atreveixen a internar-se en el camp de l’art d’explicar, tant en la pràctica com en la reflexió. Amb aquest capteniment, la CAenPG, tal com m’he atrevit a anomenar-la, exigeix de nosaltres que en tots i cadascun dels passos que vulguem donar en els topants que jo qualifico com a Terres d’Oralitat no perdem de vista el significat de cadascuna de les paraules que configuren aquesta denominació. Una mostra de l’agraïment que sento per aquest parell d’estudiosos que ja fa temps, al segle passat, ens van oferir a gent com jo, unes eines per a la reflexió, l’estudi i l’acció.
* * *
Referències
- Ben-Amos, D. (1971). “Toward a definition ok folklore in context”. Journal of American Folklore (84), 3-15.
- Oriol, C.; Samper, E. (ed.) (2013). Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol. Publicacions URV.
- Ros, R. (2020). Manual d’oralitat en set jornades i set contes. Tantàgora
- http://blog.creaf.cat/coneixement/pseudos-sobre-veritat-engany-en-la-natura-la-cultura/ (recuperat febrer de 2021)
* * *
Roser Ros i Vilanova (Barcelona 1950). Doctora en pedagogia, narradora i escriptora. Ha treballat com a mestra i també a Rosa Sensat i ha estat cofundadora de la Revista Infància educar de 0 a 6 anys on col·labora recomanant llibres per als infants. És fundadora d’ANIN (Associació de Narradores i Narradors). Ha format part del consell de redacció d’El Tatano. És fundadora i presidenta de Tantàgora, directora de la revista Tantágora i directora literària del Flic Festival que organitza l’entitat. També és presidenta de la Fundació ART&PARAULA. Ha format diverses generacions de mestres i bibliotecaris a diverses Escoles d’Estiu i també a Blanquerna (URL). El 2010 va rebre el Premi de Cultura Popular per la seva feina coma narradora per a tota mena de públics.